Canviar-se de tren

Va entrar al vagó, sent conscient que anava tard a la feina. Era de les primeres parades d'aquella línia i ja hi havia gent dempeus per la falta de seients lliures. Es va dir que podria aguantar, recolzada al costat de la porta, però això era una mitja hora llarga fins la seua parada i dos estacions més tard ja veia que no anava a poder. Es va dir que esperaria a la propera per veure si baixava gent i, si no hi havia lloc lliure, baixaria ella també a esperar el proper tren. Potser això la faria endarrerir encara més, però també era cert que havia estat arribant aquella setmana uns deu minuts abans de mitjana i pensava que, per un dia que aplegara un poc tard tampoc seria gaire dramàtic. A més a més, hui li tocava estar tot el dia a la feina i això ja ho compensava.

A mesura que el comboi s'aturava, s'ho rumiava. Potser només tenia que esperar unes parades més, o potser si esperava a baixar més tard seria més complicat trobar seient en el següent tren. Va veure que el vagó es va omplir més que no buidar i es va decidir per baixar. Ni tan sols va tindre que esperar un parell de minuts quan va arribar el següent tren. Semblava igual de ple o més que l'anterior, però va visualitzar un lloc lliure. Estava entre dos xics tant espatarrats en els seus respectius seients que feien difícil de veure el buit. Ella va anar-hi directament, i es va entaforar entre els dos passatgers obviant la posició de les extremitats dels mateixos. Va fer una última mirada al seu voltant, satisfeta per trobar aquell raconet. Va treure el llibre de la motxilla i, amb el termo calentet entre les cuixes, es va ficar a llegir. No li importava que els seus companys tractaren de recuperar la postura, tornant a separar les cames; feia un poc de fred i l'escalfor que emanaven era reconfortant.

Va arribar a la seua parada i, de camí a la feina, va estar pensant que aquell era el seu penúltim dia de feina, la seua darrera setmana i una de les més exhaustes que recordava. Les tasques no eren gens complicades ni massa tedioses, però l'horari i la quantitat d'hores que hi feia fóra de casa li havien minvat la salut; i no era la primera vegada que li havia passat en llocs similars. La seua carrera universitària quedava força impressionant al currículum, i no obstant sentia que no acabava d'arrancar a nivell laboral, esperant sempre noves convocatòries que no arribaven mentre cobria l'expedient realitzant suplències en horaris rocambolescos a hores en transport públic de sa casa. I tot i què no li desagradava la feina, estava cansada de continuar preparant-se esperant una oportunitat que no arribava per a poder dedicar-se a aquella professió en la qual estava treballant des de feia més de 15 anys. I, de mentre, per altres circumstàncies de la vida, havia anat guanyant experiència en altres àmbits que li agradaven molt més, com havia desenvolupat altres coneixements i habilitats que potser li podien obrir altres camins.

Aquell xicotet incident al metro li va parèixer una metàfora de la vida, i va pensar com a vegades cada persona s'ha de crear les seues pròpies oportunitats. Es va convèncer que ja era hora de baixar del tren en el què els anys l'havien col·locat per a pujar a un altre. I just, amb aquest pensament, va arribar a la feina amb dos minuts de sobres.

L’ensurt dels morts

Mariana no entenia perquè seguien aquella tradició un altre any. Ves tu quin trellat tenia separar un plat d'aquell deliciós guisat per als morts. Al seu parer, la seua mare no havia calculat bé les racions i la seua s'havia quedat, segons pensava la pròpia Mariana, força minsa. Considerava que la seua panxa encara no estava prou plena mentre, al fons de la taula, veia com el vapor eixia encara del caldet. Però això no era tot! El seu pare, tot i que un poc a contracor, havia omplert una copa de vi tint per a acompanyar una safata amb part del segon plat. I ara li deixaven un gotet amb mistela! I torrons i pastes!

S'havia promès no dir res. Tot era idea de la novia del seu germà gran i, tot i que li queia bé, considerava que era massa… espiritual per al seu gust. La seua mare li havia dit que al seu país d'origen també feien eixes coses per Nadal, però ho van tindre que deixar quan van arribar on eren ara. Fins i tot la seua iaia, la mare del seu pare, deia que quan era xicoteta també ho feien a casa. Quina barbaritat desaprofitar tant de menjar! No estaven passant tanta fam en aquella època? I després era ella la preadolescent rebel que es deixava les llums enceses? Si ho feia era perquè en uns segons tenia que tornar a l'habitació!

Mariana no es va poder treure del cap aquell desaprofitament. Fins i tot s'havia quedat sense suficient torró de xocolata, el seu favorit, perquè havien reservat un tros per al fons de la taula. Però ella ja estava rumiant un pla…

Passava de la mitjanit quan tots van anar al llit. El seus pares havien deixat que Mariana es quedara fins tard; era festiu i ja era suficientment gran com per a entendre el gran secret dels regals. Va esperar a que tothom marxara a dormir i ella es va quedar un poc endarrerida amb el pretext d'anar al bany.

Abans d'anar a la seua habitació, va fer una última visita al menjador, en silenci. L'estància quedava ara molt lúgubre. Li va semblar que la gran taula on havien sopat tenia una aparença trista, ara refredada després que els comensals hagueren marxat. A més a més, la foscor de la nit hivernal al carrer pareixia voler entrar per les finestres, i ni tan sols les tènues llumetes de l'arbre de Nadal podien fer-li front. Mariana pensava que així es deurien de trobar els lladres que entraven de nit a les cases per a robar, i no li agradava.

Es va apropar en silenci al fons de la taula, on el guisat estava més que fred a l'igual que les costelletes de xai que hi havia de segon amb l'oli començant a solidificar-se, tot donant una aparença poc apetitosa al menjar. No obstant, els torrons i les pastes es podien prendre gelats. Es va dir que agafaria només el torró de xocolata, però quan va veure les pastetes de moniato no es va poder refrenar. Tenia prohibit ni tan sols tastar-los doncs de menuda havia tingut una reacció a algun dels ingredients. Però feia tant de temps d'això…! I hi havia polvoró d'ametlla i nous, i trufes de xocolata, i fins i tot havien ficat algunes gominoles! I la flaire de la mistela li semblava tant encisadora que es va veure el líquid d'un parell de glops, per a després sentir la cremor de l'alcohol per la gola indicant-li que havia sigut mala idea.

Quan es va adonar, s'havia menjat tots els dolços. Ara sí notava la panxa plena i, amb les galtes calentes per la mistela, va pensar que s'adormiria de seguida. El que no tenia massa clar era què diria l'endemà quan s'adonaren de que les pastes i la resta havien desaparegut. Va pensar que s'alçaria prompte amb l'excusa de fer el desdejuni i aprofitaria per a recollir els plats buits, així que va ficar l'alarma del mòbil. Ara només li quedava pensar en què es trobaria l'endemà baix l'arbre, quan es despertara al matí.

Unes hores més tard, Mariana es removia de dolor al seu llit. No sabia quina hora era, només que havia despertat amb una forta punxada a l'estómac i que aquesta no li passava. Va provar d'anar al bany, però tot i haver pogut buidar la panxa, li continuava fent molt de mal fins al punt que notava els ulls humits per les llàgrimes. Va pensar en cridar als seus pares, però llavors es donarien compte de la seua malifeta, així que va aguantar. Mariana va pensar que potser havien sigut massa dolços, o potser els pastissets de moniato. Però estaven tan bons…

“I mira què ho saps de sobres!” va sentir que algú li cridava. Va pensar que era la seua consciència. “No tens remei, Mariana!” va continuar la veu, ara més profunda. “No recordes lo que va passar quan eres menuda?”. Ara la veu li resultava molt familiar, i sabia que no era seua. “L'ensurt que ens vas pegar a la iaia i a mi!”.

- Iaio? - va fer Mariana amb un fil de veu, a l'hora que obria els ulls.

Al seu costat hi havia quelcom difuminat, però quan va aconseguir enfocar la vista, la xica va poder reconèixer la cara del seu iaio.

- No, no estàs morta - va fer l'home, com endevinant els pensaments de la seua neta -. Has de despertar als teus pares!

- Però llavors s'assabentaran del què he fet… - va dir amb un fil de veu.

- Crida, Mariana, crida!

Mariana va obrir la boca, obedient, però la veu no li eixia. Ara el mal d'estómac era tan fort que li costava mantindre's serena. No podia ni tant sols pensar quina mena de miracle era aquell que podia veure i parlar al seu iaio, mort una dècada enrere.

- Vicent - algú va xiuxiuejar el nom de l'home i la figura espectral es va incorporar -. He intentado despertarles, pero han tomado demasiado.

La xica va tractar de fixar la vista en el nou espectre que hi havia a l'entrada de l'habitació. Parlava amb un accent similar al de la seua mare però li costava reconèixer aquell rostre, tot i que li sonava d'haver-lo vist en alguna fotografia.

- Collons… Mariana, alçat! - va ordenar el seu iaio - Ràpid! Has de moure't!

- Lo volveré a intentar, a ver…

- Grasias Manuela.

Mariana es va asseure a la vora del llit, però va acabar torçant-se amb una nova punxada i no va caure al terra perquè el seu iaio la va poder subjectar, empentant-la de manera que es va quedar estirada al llit de nou. Va notar com l'espectre li mantenia la mà a sobre el front, suaument, però amb contacte gèlid.

- Mariana! - va cridar algú, i li va semblar que eren els seus pares a l'uníson des de la seua pròpia habitació.

Per a quan la seua mare va aparèixer, agenollant-se al seu costat com un raig, el seu iaio havia desaparegut. La seua mà càlida al front li va parèixer que cremava després del contacte amb la del fantasma.

- Mija, estàs bullint! Antoni, treu el cotxe que marxem a l'hospital!

Mariana va sentir que algú l'alçava pels aires i li ficaven al cotxe, tapada amb la manta del sofà. Només va poder entreveure per la finestra del vehicle com dos figures difuminades els observàven des de la finestra de la seua habitació.

Es va despertar quan va sentir l'alarma del mòbil sonant a les 7h del matí. Estava a un llit diferent, amb una via al braç esquerre. Va observar com les gotetes queien amb parsimònia de la bossa del goter mentre tractava de comprendre què havia passat. El seu pare va apagar l'alarma i la va saludar amb un somriure de tranquil·litat que contrastava amb un rostre cansat després d'haver estat tota la nit en vela. Es va seure al seu costat i li va contar que estaven a l'hospital comarcal, que quasi no ho compta, que era quan ella era xicoteta, i que havia sigut una sort que ell i la seua mare es despertaren a temps.

- Papa, qui és Manuela? - va preguntar Mariana.

L'home se la va quedar mirant, totalment pàl·lid i tant sorprès que va tardar uns segons a respondre.

- Era la mare de la teua mare, la teua iaia. Va morir abans que nasquera el teu germà. Perquè ho preguntes?

La xica no ho va poder evitar. La por passada i la tristor del record del seu iaio la van envair i li van saltar les llàgrimes. El seu pare la va abraçar, tractant de consolar-la.

- La vaig veure anit… - va fer Mariana, amb un fil de veu - I al iaio Vicent també. Van cuidar de mi.

El seu pare va parèixer rumiar la resposta i, de colp, també ell va arrencar a plorar mentre abraçava a la seua filla amb més força.

- Manuela ens va avisar en somnis que estaves malament.

Ànimes retrobades

El soldat va travessar una altra mata de llorer en la seua carrera en l'obscuritat. Exhaust, temerós i ensangonat, sense tindre clar si l'apreciat líquid que tacava el seu gipó era seu o d'un rival, o potser d'aquell amic a qui va intentar socórrer en va. Estava ferit, i sabia que era greu, però no tenia moment de guarir-se a ell mateix car els enemics el cercaven. Ja no sabia quan de temps havia passat des de que el seu comandant va cridar a retirada. Va sentir el clam dels companys, el del corn, però per a quan es va veure lliure per a atendre'l, ja estava sol. L'aldarull dels crits de l'exèrcit rival, tant a prop, el van treure de la seua abstracció. Recorda haver tret la seua espasa del recent finat, assegurar el coltell al cinturó, i buscar l'escut, perdut com el seu casc. Va córrer cap al bosc des d'on el seu propi destacament havia aparegut, però per molt que tractava d'escoltar, només sentia els enemics.

Va rodolar sobre romer, adolorit en la foscor del bosc, sense saber cap on anava. Només sentia la remor dels seus enemics, en persecució cap a la pressa que era ell. Havia caigut per una pendent i sospitava que s'havia malmès els turmells. Va prosseguir el seu descens, trontollant entre els arbres, fins arribar baix del tot, a una riera poc profunda i on el cel, a la fi, s'alçava sobre el seu cap. Però tot li pareixia fosc. No podia veure les estrelles i la remor de l'aigua no era suficient per a apagar els crits que el seguien.

Va començar a escalar l'altra paret, amb la por de que el trobaren, ajudat pel ganivet el qual clavava sense massa encert en la pedra calcària que es desfeia per moments. Però va aconseguir tornar a amagar-se entre la vegetació, arrossegant-se entre les roques fins a sentir-se segur. Així va romandre, amb l'esperança de que aquells crits deixaren de sonar a l'altra banda de la riera, desitjant escoltar només la remor dels arbres i els sons del bosc. Mentre tractava de recuperar l'alè, va rememorar quan, de ben menut, la seua mare anava a buscar-lo fins al llindar del bosc de prop de casa, amb veu enfadada i amenaçant-lo de que es quedaria sense sopar. Va recordar el seu rostre preocupat rere els matolls, i com s'il·luminava amb un somriure quan ell apareixia de nou. Havia passat molt de temps d'ençà l'última vegada que la seua mare li havia dedicat ni tant sols una carícia. Els seus camins s'havien separat feia anys. Quant havia passat? Déu, quinze anys sense trobar-se amb els seus ulls bondadosos? El soldat va recordar la calidesa dels seus braços, la tendresa de com li acaronava el front just abans de dormir. Podia sentir-la de nou, com li apartava les grenyes, suades i brutes de sang i fang; però a aquella mà, delicada i ferma, no pareixia importar-li. De nou li va passar per sobre les celles, alleugerint la seua por i el seu dolor. No volia obrir els ulls, no en aquell moment doncs no podria contenir les llàgrimes que li ennuegaven a la gola. Ara tenia clar que no la tornaria a veure i que aquell record era el seu únic consol. De nou va sentir la carícia sobre el seu front, com si de veritat aquella presència tranquil·litzant estigués al seu costat, i ja no va poder evitar els sanglots. Tots aquell dolor, aquella enyorança i temor dels anys que passava allunyat de qui més s'estimava, tot va eixir de colp.

Quan ja no li van quedar més llàgrimes que vessar, va obrir els ulls i va ésser conscient de nou d'on estava. Seguia al bosc i, tot i que continuava escoltant una remor de batalla, aquesta se li entoixava més somorta, com llunyana. Sentia també ara els aromes de les plantes, a pesar del nas trencat, el mesc de les feres properes, la pudor ferrosa de la sang. Es va dir a si mateix d'estúpid en endavant per haver-se quedat a plorar com si fos una criatura de pit enmig del no rés. En un darrer esforç, es va alçar de nou, recolzant-se amb la seua espasa, clavada la punta al terra, i amb el tronc d'un roure que veia difuminat. Li costava respirar pel dolor de les ferides, tot i que es va consolar en que els turmells encara li responien. Mig a les palpentes, va avançar entre els arbres fins que l'obscuritat va ser del tot patent al no tindre el cel a sobre. Veia una llum entre els fullatge i, després d'assegurar-se que no era una torxa enemiga, va fer camí cap a ella. Amb un poc de sort, va pensar, seria la casa d'algun pagès que el podria amagar.

La llum, no obstant, era més llunyana del que pareixia. El guerrer va començar a ficar-se nerviós i, de nou, els crits dels enemics es van fer més forts. La por el va envair donant-li forces renovades per a córrer no sabia on. Quan es va adonar que corria com un foll, havia perdut la llum de vista. Desesperat, i notant els enemics a prop, es va plantar agafant fermament l'espasa en posició defensiva. Els crits i l'aldarull del combat tornava a ser a sobre seu, fins que podia sentir la presència dels enemics al seu mateix costat. De colp, aquella carícia al seu front el va fer obrir els ulls de nou. Sentia les mans engarrotades de tant fort que agafava l'espasa, i només els sons del bosc arribaven als seus sentits. Confós, va mirar al seu voltant i de nou va descobrir aquell resplendor, ara tant a prop, pràcticament a tocar, que va tindre que aclucar els ulls. I de cop va intuir una figura femenina envoltada de llum. La força dels seus braços va disminuir fins al punt que va haver de baixar l'espasa. A la seua ment va acudir la imatge de la Mare de Déu, i no va poder evitar agenollar-se, sobtadament devot, davant aquella aparició, però quan ho va fer, la figura lluminosa va endarrerir, travessant els arbres darrere seu.

El guerrer va seguir a l'aparició, pregant ara perquè el perdonés pels seus crim, ara per a que no el deixara sol. No s'adonava que havia arribat de nou a la riera, i que la seguia cap al gorg on acabava, ara il·luminat per aquella imatge que s'havia aturat. Ell va aconseguir apropar-se, tant, que va poder distingir un rostre. Però si esperava trobar-se amb alguna de les imatges de la Verge Maria que havia vist a les esglésies, es va quedar corprès quan va descobrir que aquella cara era la de la seua mare. El mirava amb semblant afligit, tal i com la va veure per última vegada abans de marxar de casa. El soldat es va apartar, enfurismat, doncs es veia estafat, enganyat. Però també estava espantat. Va alçar la veu, maleint per aquella bruixeria, encarant de nou l'espasa cap a la imatge, retrocedint tractant de no ensopegar amb cap roca mentre l'aparició avançava cap a ell, fins que va trobar un forat entre la vegetació i va córrer cames ajudeu-me de nou cap al bosc.

I a mesura que s'allunyava del gorg, de nou l'aldarull de la batalla es va fer més patent en aquella nit. Estava confós, perdut, desorientat. Sentia els crits del combat, i esta vegada es va dirigir, com embogit, cap a ells, però per més que avançava no va trobar el que buscava. No va ser conscient de que estava fent voltes fins que, exhaust, es va aturar i va sentir de nou la remor de l'aigua. Es va adonar que estava a tocar del gorg, però ja les cames no li responien i es va deixar caure sobre els matolls, espasa en la mà, esperant l'aparició. I la figura lluminosa va tornar al seu costat. La seua mare, coberta de llum, el mirava amb aquella tristor que volia oblidar. Sense esperar-s'ho, es va ajupir al seu costat i li va somriure com quan, de ben menut, tornava del bosc. Ell, totalment impotent, no va poder evitar que les llàgrimes li davallaren galtes avall i va deixar que la figura, sense dir res, l'ajudara a tombar-se deixant que el seu cap reposara a la seua càlida falda. El guerrer va tancar els ulls mentre sentia aquella mà delicada i ferma acaronar-li el front, fins que tot el dolor va desaparèixer.

Més lluny, pràcticament a l'altra punta del mar, un marit va trobar el cos de la seua dona, que havia desaparegut a la nit, al costat d'una xicoteta riera a tocar del llindar del bosc. Estava agenollada, tota pàl·lida, amb l'esquena recolzada a un roure. Les seues mans descansaven a la falda, com si hagués estat sostenint quelcom preciós que de colp hagués desaparegut. I un somriure, com feia molt de temps que no li havia vist, s'havia quedat aturat al seu rostre fred. Les llàgrimes, no obstant, encara estaven càlides.

Uns dies després, l'home va rebre la notificació de que el seu fill gran havia sigut trobat mort, degut a les ferides causades durant el combat, prop d'un gorg a centenars de milles de casa. Havia sigut l'únic cos trobat quasi intacte del seu destacament, doncs els enemics havien cremat tots els cadàvers del camp de batalla.