Canviar-se de tren

Va entrar al vagó, sent conscient que anava tard a la feina. Era de les primeres parades d'aquella línia i ja hi havia gent dempeus per la falta de seients lliures. Es va dir que podria aguantar, recolzada al costat de la porta, però això era una mitja hora llarga fins la seua parada i dos estacions més tard ja veia que no anava a poder. Es va dir que esperaria a la propera per veure si baixava gent i, si no hi havia lloc lliure, baixaria ella també a esperar el proper tren. Potser això la faria endarrerir encara més, però també era cert que havia estat arribant aquella setmana uns deu minuts abans de mitjana i pensava que, per un dia que aplegara un poc tard tampoc seria gaire dramàtic. A més a més, hui li tocava estar tot el dia a la feina i això ja ho compensava.

A mesura que el comboi s'aturava, s'ho rumiava. Potser només tenia que esperar unes parades més, o potser si esperava a baixar més tard seria més complicat trobar seient en el següent tren. Va veure que el vagó es va omplir més que no buidar i es va decidir per baixar. Ni tan sols va tindre que esperar un parell de minuts quan va arribar el següent tren. Semblava igual de ple o més que l'anterior, però va visualitzar un lloc lliure. Estava entre dos xics tant espatarrats en els seus respectius seients que feien difícil de veure el buit. Ella va anar-hi directament, i es va entaforar entre els dos passatgers obviant la posició de les extremitats dels mateixos. Va fer una última mirada al seu voltant, satisfeta per trobar aquell raconet. Va treure el llibre de la motxilla i, amb el termo calentet entre les cuixes, es va ficar a llegir. No li importava que els seus companys tractaren de recuperar la postura, tornant a separar les cames; feia un poc de fred i l'escalfor que emanaven era reconfortant.

Va arribar a la seua parada i, de camí a la feina, va estar pensant que aquell era el seu penúltim dia de feina, la seua darrera setmana i una de les més exhaustes que recordava. Les tasques no eren gens complicades ni massa tedioses, però l'horari i la quantitat d'hores que hi feia fóra de casa li havien minvat la salut; i no era la primera vegada que li havia passat en llocs similars. La seua carrera universitària quedava força impressionant al currículum, i no obstant sentia que no acabava d'arrancar a nivell laboral, esperant sempre noves convocatòries que no arribaven mentre cobria l'expedient realitzant suplències en horaris rocambolescos a hores en transport públic de sa casa. I tot i què no li desagradava la feina, estava cansada de continuar preparant-se esperant una oportunitat que no arribava per a poder dedicar-se a aquella professió en la qual estava treballant des de feia més de 15 anys. I, de mentre, per altres circumstàncies de la vida, havia anat guanyant experiència en altres àmbits que li agradaven molt més, com havia desenvolupat altres coneixements i habilitats que potser li podien obrir altres camins.

Aquell xicotet incident al metro li va parèixer una metàfora de la vida, i va pensar com a vegades cada persona s'ha de crear les seues pròpies oportunitats. Es va convèncer que ja era hora de baixar del tren en el què els anys l'havien col·locat per a pujar a un altre. I just, amb aquest pensament, va arribar a la feina amb dos minuts de sobres.