Mariana no entenia perquè seguien aquella tradició un altre any. Ves tu quin trellat tenia separar un plat d'aquell deliciós guisat per als morts. Al seu parer, la seua mare no havia calculat bé les racions i la seua s'havia quedat, segons pensava la pròpia Mariana, força minsa. Considerava que la seua panxa encara no estava prou plena mentre, al fons de la taula, veia com el vapor eixia encara del caldet. Però això no era tot! El seu pare, tot i que un poc a contracor, havia omplert una copa de vi tint per a acompanyar una safata amb part del segon plat. I ara li deixaven un gotet amb mistela! I torrons i pastes!
S'havia promès no dir res. Tot era idea de la novia del seu germà gran i, tot i que li queia bé, considerava que era massa… espiritual per al seu gust. La seua mare li havia dit que al seu país d'origen també feien eixes coses per Nadal, però ho van tindre que deixar quan van arribar on eren ara. Fins i tot la seua iaia, la mare del seu pare, deia que quan era xicoteta també ho feien a casa. Quina barbaritat desaprofitar tant de menjar! No estaven passant tanta fam en aquella època? I després era ella la preadolescent rebel que es deixava les llums enceses? Si ho feia era perquè en uns segons tenia que tornar a l'habitació!
Mariana no es va poder treure del cap aquell desaprofitament. Fins i tot s'havia quedat sense suficient torró de xocolata, el seu favorit, perquè havien reservat un tros per al fons de la taula. Però ella ja estava rumiant un pla…
Passava de la mitjanit quan tots van anar al llit. El seus pares havien deixat que Mariana es quedara fins tard; era festiu i ja era suficientment gran com per a entendre el gran secret dels regals. Va esperar a que tothom marxara a dormir i ella es va quedar un poc endarrerida amb el pretext d'anar al bany.
Abans d'anar a la seua habitació, va fer una última visita al menjador, en silenci. L'estància quedava ara molt lúgubre. Li va semblar que la gran taula on havien sopat tenia una aparença trista, ara refredada després que els comensals hagueren marxat. A més a més, la foscor de la nit hivernal al carrer pareixia voler entrar per les finestres, i ni tan sols les tènues llumetes de l'arbre de Nadal podien fer-li front. Mariana pensava que així es deurien de trobar els lladres que entraven de nit a les cases per a robar, i no li agradava.
Es va apropar en silenci al fons de la taula, on el guisat estava més que fred a l'igual que les costelletes de xai que hi havia de segon amb l'oli començant a solidificar-se, tot donant una aparença poc apetitosa al menjar. No obstant, els torrons i les pastes es podien prendre gelats. Es va dir que agafaria només el torró de xocolata, però quan va veure les pastetes de moniato no es va poder refrenar. Tenia prohibit ni tan sols tastar-los doncs de menuda havia tingut una reacció a algun dels ingredients. Però feia tant de temps d'això…! I hi havia polvoró d'ametlla i nous, i trufes de xocolata, i fins i tot havien ficat algunes gominoles! I la flaire de la mistela li semblava tant encisadora que es va veure el líquid d'un parell de glops, per a després sentir la cremor de l'alcohol per la gola indicant-li que havia sigut mala idea.
Quan es va adonar, s'havia menjat tots els dolços. Ara sí notava la panxa plena i, amb les galtes calentes per la mistela, va pensar que s'adormiria de seguida. El que no tenia massa clar era què diria l'endemà quan s'adonaren de que les pastes i la resta havien desaparegut. Va pensar que s'alçaria prompte amb l'excusa de fer el desdejuni i aprofitaria per a recollir els plats buits, així que va ficar l'alarma del mòbil. Ara només li quedava pensar en què es trobaria l'endemà baix l'arbre, quan es despertara al matí.
Unes hores més tard, Mariana es removia de dolor al seu llit. No sabia quina hora era, només que havia despertat amb una forta punxada a l'estómac i que aquesta no li passava. Va provar d'anar al bany, però tot i haver pogut buidar la panxa, li continuava fent molt de mal fins al punt que notava els ulls humits per les llàgrimes. Va pensar en cridar als seus pares, però llavors es donarien compte de la seua malifeta, així que va aguantar. Mariana va pensar que potser havien sigut massa dolços, o potser els pastissets de moniato. Però estaven tan bons…
“I mira què ho saps de sobres!” va sentir que algú li cridava. Va pensar que era la seua consciència. “No tens remei, Mariana!” va continuar la veu, ara més profunda. “No recordes lo que va passar quan eres menuda?”. Ara la veu li resultava molt familiar, i sabia que no era seua. “L'ensurt que ens vas pegar a la iaia i a mi!”.
- Iaio? - va fer Mariana amb un fil de veu, a l'hora que obria els ulls.
Al seu costat hi havia quelcom difuminat, però quan va aconseguir enfocar la vista, la xica va poder reconèixer la cara del seu iaio.
- No, no estàs morta - va fer l'home, com endevinant els pensaments de la seua neta -. Has de despertar als teus pares!
- Però llavors s'assabentaran del què he fet… - va dir amb un fil de veu.
- Crida, Mariana, crida!
Mariana va obrir la boca, obedient, però la veu no li eixia. Ara el mal d'estómac era tan fort que li costava mantindre's serena. No podia ni tant sols pensar quina mena de miracle era aquell que podia veure i parlar al seu iaio, mort una dècada enrere.
- Vicent - algú va xiuxiuejar el nom de l'home i la figura espectral es va incorporar -. He intentado despertarles, pero han tomado demasiado.
La xica va tractar de fixar la vista en el nou espectre que hi havia a l'entrada de l'habitació. Parlava amb un accent similar al de la seua mare però li costava reconèixer aquell rostre, tot i que li sonava d'haver-lo vist en alguna fotografia.
- Collons… Mariana, alçat! - va ordenar el seu iaio - Ràpid! Has de moure't!
- Lo volveré a intentar, a ver…
- Grasias Manuela.
Mariana es va asseure a la vora del llit, però va acabar torçant-se amb una nova punxada i no va caure al terra perquè el seu iaio la va poder subjectar, empentant-la de manera que es va quedar estirada al llit de nou. Va notar com l'espectre li mantenia la mà a sobre el front, suaument, però amb contacte gèlid.
- Mariana! - va cridar algú, i li va semblar que eren els seus pares a l'uníson des de la seua pròpia habitació.
Per a quan la seua mare va aparèixer, agenollant-se al seu costat com un raig, el seu iaio havia desaparegut. La seua mà càlida al front li va parèixer que cremava després del contacte amb la del fantasma.
- Mija, estàs bullint! Antoni, treu el cotxe que marxem a l'hospital!
Mariana va sentir que algú l'alçava pels aires i li ficaven al cotxe, tapada amb la manta del sofà. Només va poder entreveure per la finestra del vehicle com dos figures difuminades els observàven des de la finestra de la seua habitació.
Es va despertar quan va sentir l'alarma del mòbil sonant a les 7h del matí. Estava a un llit diferent, amb una via al braç esquerre. Va observar com les gotetes queien amb parsimònia de la bossa del goter mentre tractava de comprendre què havia passat. El seu pare va apagar l'alarma i la va saludar amb un somriure de tranquil·litat que contrastava amb un rostre cansat després d'haver estat tota la nit en vela. Es va seure al seu costat i li va contar que estaven a l'hospital comarcal, que quasi no ho compta, que era quan ella era xicoteta, i que havia sigut una sort que ell i la seua mare es despertaren a temps.
- Papa, qui és Manuela? - va preguntar Mariana.
L'home se la va quedar mirant, totalment pàl·lid i tant sorprès que va tardar uns segons a respondre.
- Era la mare de la teua mare, la teua iaia. Va morir abans que nasquera el teu germà. Perquè ho preguntes?
La xica no ho va poder evitar. La por passada i la tristor del record del seu iaio la van envair i li van saltar les llàgrimes. El seu pare la va abraçar, tractant de consolar-la.
- La vaig veure anit… - va fer Mariana, amb un fil de veu - I al iaio Vicent també. Van cuidar de mi.
El seu pare va parèixer rumiar la resposta i, de colp, també ell va arrencar a plorar mentre abraçava a la seua filla amb més força.
- Manuela ens va avisar en somnis que estaves malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada