Ànimes retrobades

El soldat va travessar una altra mata de llorer en la seua carrera en l'obscuritat. Exhaust, temerós i ensangonat, sense tindre clar si l'apreciat líquid que tacava el seu gipó era seu o d'un rival, o potser d'aquell amic a qui va intentar socórrer en va. Estava ferit, i sabia que era greu, però no tenia moment de guarir-se a ell mateix car els enemics el cercaven. Ja no sabia quan de temps havia passat des de que el seu comandant va cridar a retirada. Va sentir el clam dels companys, el del corn, però per a quan es va veure lliure per a atendre'l, ja estava sol. L'aldarull dels crits de l'exèrcit rival, tant a prop, el van treure de la seua abstracció. Recorda haver tret la seua espasa del recent finat, assegurar el coltell al cinturó, i buscar l'escut, perdut com el seu casc. Va córrer cap al bosc des d'on el seu propi destacament havia aparegut, però per molt que tractava d'escoltar, només sentia els enemics.

Va rodolar sobre romer, adolorit en la foscor del bosc, sense saber cap on anava. Només sentia la remor dels seus enemics, en persecució cap a la pressa que era ell. Havia caigut per una pendent i sospitava que s'havia malmès els turmells. Va prosseguir el seu descens, trontollant entre els arbres, fins arribar baix del tot, a una riera poc profunda i on el cel, a la fi, s'alçava sobre el seu cap. Però tot li pareixia fosc. No podia veure les estrelles i la remor de l'aigua no era suficient per a apagar els crits que el seguien.

Va començar a escalar l'altra paret, amb la por de que el trobaren, ajudat pel ganivet el qual clavava sense massa encert en la pedra calcària que es desfeia per moments. Però va aconseguir tornar a amagar-se entre la vegetació, arrossegant-se entre les roques fins a sentir-se segur. Així va romandre, amb l'esperança de que aquells crits deixaren de sonar a l'altra banda de la riera, desitjant escoltar només la remor dels arbres i els sons del bosc. Mentre tractava de recuperar l'alè, va rememorar quan, de ben menut, la seua mare anava a buscar-lo fins al llindar del bosc de prop de casa, amb veu enfadada i amenaçant-lo de que es quedaria sense sopar. Va recordar el seu rostre preocupat rere els matolls, i com s'il·luminava amb un somriure quan ell apareixia de nou. Havia passat molt de temps d'ençà l'última vegada que la seua mare li havia dedicat ni tant sols una carícia. Els seus camins s'havien separat feia anys. Quant havia passat? Déu, quinze anys sense trobar-se amb els seus ulls bondadosos? El soldat va recordar la calidesa dels seus braços, la tendresa de com li acaronava el front just abans de dormir. Podia sentir-la de nou, com li apartava les grenyes, suades i brutes de sang i fang; però a aquella mà, delicada i ferma, no pareixia importar-li. De nou li va passar per sobre les celles, alleugerint la seua por i el seu dolor. No volia obrir els ulls, no en aquell moment doncs no podria contenir les llàgrimes que li ennuegaven a la gola. Ara tenia clar que no la tornaria a veure i que aquell record era el seu únic consol. De nou va sentir la carícia sobre el seu front, com si de veritat aquella presència tranquil·litzant estigués al seu costat, i ja no va poder evitar els sanglots. Tots aquell dolor, aquella enyorança i temor dels anys que passava allunyat de qui més s'estimava, tot va eixir de colp.

Quan ja no li van quedar més llàgrimes que vessar, va obrir els ulls i va ésser conscient de nou d'on estava. Seguia al bosc i, tot i que continuava escoltant una remor de batalla, aquesta se li entoixava més somorta, com llunyana. Sentia també ara els aromes de les plantes, a pesar del nas trencat, el mesc de les feres properes, la pudor ferrosa de la sang. Es va dir a si mateix d'estúpid en endavant per haver-se quedat a plorar com si fos una criatura de pit enmig del no rés. En un darrer esforç, es va alçar de nou, recolzant-se amb la seua espasa, clavada la punta al terra, i amb el tronc d'un roure que veia difuminat. Li costava respirar pel dolor de les ferides, tot i que es va consolar en que els turmells encara li responien. Mig a les palpentes, va avançar entre els arbres fins que l'obscuritat va ser del tot patent al no tindre el cel a sobre. Veia una llum entre els fullatge i, després d'assegurar-se que no era una torxa enemiga, va fer camí cap a ella. Amb un poc de sort, va pensar, seria la casa d'algun pagès que el podria amagar.

La llum, no obstant, era més llunyana del que pareixia. El guerrer va començar a ficar-se nerviós i, de nou, els crits dels enemics es van fer més forts. La por el va envair donant-li forces renovades per a córrer no sabia on. Quan es va adonar que corria com un foll, havia perdut la llum de vista. Desesperat, i notant els enemics a prop, es va plantar agafant fermament l'espasa en posició defensiva. Els crits i l'aldarull del combat tornava a ser a sobre seu, fins que podia sentir la presència dels enemics al seu mateix costat. De colp, aquella carícia al seu front el va fer obrir els ulls de nou. Sentia les mans engarrotades de tant fort que agafava l'espasa, i només els sons del bosc arribaven als seus sentits. Confós, va mirar al seu voltant i de nou va descobrir aquell resplendor, ara tant a prop, pràcticament a tocar, que va tindre que aclucar els ulls. I de cop va intuir una figura femenina envoltada de llum. La força dels seus braços va disminuir fins al punt que va haver de baixar l'espasa. A la seua ment va acudir la imatge de la Mare de Déu, i no va poder evitar agenollar-se, sobtadament devot, davant aquella aparició, però quan ho va fer, la figura lluminosa va endarrerir, travessant els arbres darrere seu.

El guerrer va seguir a l'aparició, pregant ara perquè el perdonés pels seus crim, ara per a que no el deixara sol. No s'adonava que havia arribat de nou a la riera, i que la seguia cap al gorg on acabava, ara il·luminat per aquella imatge que s'havia aturat. Ell va aconseguir apropar-se, tant, que va poder distingir un rostre. Però si esperava trobar-se amb alguna de les imatges de la Verge Maria que havia vist a les esglésies, es va quedar corprès quan va descobrir que aquella cara era la de la seua mare. El mirava amb semblant afligit, tal i com la va veure per última vegada abans de marxar de casa. El soldat es va apartar, enfurismat, doncs es veia estafat, enganyat. Però també estava espantat. Va alçar la veu, maleint per aquella bruixeria, encarant de nou l'espasa cap a la imatge, retrocedint tractant de no ensopegar amb cap roca mentre l'aparició avançava cap a ell, fins que va trobar un forat entre la vegetació i va córrer cames ajudeu-me de nou cap al bosc.

I a mesura que s'allunyava del gorg, de nou l'aldarull de la batalla es va fer més patent en aquella nit. Estava confós, perdut, desorientat. Sentia els crits del combat, i esta vegada es va dirigir, com embogit, cap a ells, però per més que avançava no va trobar el que buscava. No va ser conscient de que estava fent voltes fins que, exhaust, es va aturar i va sentir de nou la remor de l'aigua. Es va adonar que estava a tocar del gorg, però ja les cames no li responien i es va deixar caure sobre els matolls, espasa en la mà, esperant l'aparició. I la figura lluminosa va tornar al seu costat. La seua mare, coberta de llum, el mirava amb aquella tristor que volia oblidar. Sense esperar-s'ho, es va ajupir al seu costat i li va somriure com quan, de ben menut, tornava del bosc. Ell, totalment impotent, no va poder evitar que les llàgrimes li davallaren galtes avall i va deixar que la figura, sense dir res, l'ajudara a tombar-se deixant que el seu cap reposara a la seua càlida falda. El guerrer va tancar els ulls mentre sentia aquella mà delicada i ferma acaronar-li el front, fins que tot el dolor va desaparèixer.

Més lluny, pràcticament a l'altra punta del mar, un marit va trobar el cos de la seua dona, que havia desaparegut a la nit, al costat d'una xicoteta riera a tocar del llindar del bosc. Estava agenollada, tota pàl·lida, amb l'esquena recolzada a un roure. Les seues mans descansaven a la falda, com si hagués estat sostenint quelcom preciós que de colp hagués desaparegut. I un somriure, com feia molt de temps que no li havia vist, s'havia quedat aturat al seu rostre fred. Les llàgrimes, no obstant, encara estaven càlides.

Uns dies després, l'home va rebre la notificació de que el seu fill gran havia sigut trobat mort, degut a les ferides causades durant el combat, prop d'un gorg a centenars de milles de casa. Havia sigut l'únic cos trobat quasi intacte del seu destacament, doncs els enemics havien cremat tots els cadàvers del camp de batalla.